Líneas inesperadas. No estem sols

No estem sols
Conversa amb Pere Joan Ventura
Aquesta conversa va tindre lloc a Barcelona a finals del mes de setembre.

 

Estàs, ara mateix, fent una nova pel·lícula titulada: No estem sols. Com comences en aquest projecte?

Jo he treballat molt, en moltes manifestacions des de la època del franquisme. A finals dels anys seixanta teníem un grup militant que fèiem filmacions i les passàvem a televisions estrangeres. Sempre he estat, des d’una perspectiva d’esquerra, treballant bastant sobre la imatge i la informació. A part que professionalment treballava per TVE.

Has treballat sempre a TVE o en algun moment tallareu palletes?

No, no, jo no la vaig deixar exceptuant d’una època. Hi he treballat trenta anys. Estava com a reporter. Aleshores veient tot el que estava passant els darrers anys vaig començar a veure com va aparèixer la PAH. Em va cridar ja molt l’atenció…

Després, a mesura que vas profunditzant, i vas coneixent altres moviments veus que hi ha un país que està en ebullició i que d’alguna manera recorda una mica abans de la Transició. En l’època que les associacions de veïns jugaven un paper important.

Varen ser cobertura de sindicats i de partits polítics, no?

Sí. I també, l’aparició del 15M. Sembla que hi torna a haver esperança que les coses puguin canviar. I així va eixir la idea. La pel·lícula vol ser un reflex d’això; de l’activisme. De l’activisme amb alegria, amb sentit de l’honor i l’activisme més creatiu.

No sabia que tenia eixe vessant creatiu. Tu, has mirat diferents ciutats en conflicte?

Jo visc a Madrid i també continuo mantenint residència a Catalunya. Aleshores, estic fonamentalment entre Madrid i Barcelona. Aquesta circumstància em va fer veure que hi ha diferents maneres. Així, la pel·lícula està rodada a Madrid, Barcelona, Sevilla, València; on he rodat al Cabanyal. Després, hem rodat a Gijón amb Les Comadres que van muntar El tren de la Llibertat contra la llei de l’avortament, etc.

I, el Gamonal, el pensares?

No, perquè quan va ser lo del Gamonal estàvem amb altres coses i perquè el Gamonal tenia un altre caràcter. Bé, també és un esclat de la gent però va coincidir amb un moment que no…I també açò és una producció limitada!!

Aleshores, tu acabes tenint una imatge un poquet més global des de diferents ciutats, no?  Quins són els eixos, els vectors d’aquests esclats? Creus que hi han trets generals que podrien estar en comú des d’aquesta experiència?

Sí, hi ha molts punts en comú i és difícil. Es va lligant tot, encara que no ho sembli… El títol ja ho diu: No estem sols. Hi ha elements de la lluita del Cabanyal que te’ls trobes a un barri de Madrid, o que te’ls trobes a Barcelona. I dius: Si tot açò s’ajuntés!

La cosa també bé arran de conèixer l’Institut Cartogràfic de la Revolta. És una iniciativa de la Itziar González Virós^[1], arquitecta de Barcelona. Ella va començar, amb altres companys, un estudi de l’activisme a Barcelona. Aleshores, cartografiant el territori, les ciutats i anant marcant l’activisme que podia haver a qualsevol zona. Varen fer un codi de colors amb punts. Així, l’activisme de la PAH era de color verd, l’ensenyament era d’un altre color i anaven per punts col·locats en els mapes.

Aleshores, amb una imatge, te’n fas una idea global. Jo, ho vaig veure en una exposició. Vaig veure una maqueta de Catalunya, amb tots els punts. Visualment, em va deixar impressionat. Per quina raó? Perquè de cop dius: “Però quanta moguda que hi ha!! Però, quanta gent que som!! Quanta gent que s’està preocupant!! Quants activismes amb la cultura, amb l’ensenyament, amb la sanitat!!”

Et quedes fent els teus conters. Jo suposo que des del poder el que s’intenta és fer-nos pensar que estem sols, que tot el camí és la individualitat i la realitat és una altra.

Aleshores, a mi em va interpel·lar perquè en totes les coses que he fet he intentat ser una mena d’altaveu de les coses que es mouen, de la gent que no té accés als mitjans de comunicació, etc. I em va semblar que l’actiu més important era ensenyar aquestes coses però des d’aquesta part imaginativa, com podia ser La Solfónica. La coneixes La Solfónica?

Sí, una molt amiga meua està a La Solfónica. Sí, l’Estrella.

Bé, doncs La Solfónica va ser quan vaig conéixer el fet aquest d’utilitzar la música per fer agitació. Em va semblar molt interessant. Igual que FLO 6×8…

Sí, que també els conec… Són Cuerpo contra el Capital.

I bé, coneixia una mica la lluita del Cabanyal i li donava un punt diferent. Era una lluita que venia de lluny i ara són més de setze anys resistint. I, també la forma en què lluiten generava llibres, generava teatre, generava pintura. I em sembla un camí molt viable i molt constructiu.

Quan arribes al Cabanyal, t’interessa més per aquest vessant més cultural, més positiva? O, tal volta pel temps que duien lluitant?

Bé, una mica una suma de tot. I també m’interessa per la constància, els anys de lluitat,… d’avant d’un ajuntament de les característiques de l’ajuntament del PP; que em sembla terrorífic. I veure la tradició, l’existència d’un poble pescador. Una mica tot allò que han anat fent al Cabanyal d’ensenyar les cases. Tot això són elements molt interessants i que van molt més enllà de la lluita particular d’un lloc. Vull dir, la lluita del Cabanyal transcendeix moltes coses. I d’alguna manera es podria dir que s’està a l’avantguarda i que la lluita del Cabanyal és extensible a moltes problemàtiques als barris de les ciutats d’Espanya. És una referència que pot anar molt més enllà de l’estricta geografia del Cabanyal.

Jo pensava que aquesta manera de fer ha creat un laboratori social, cultural, de valors, de formes de vida que ja eren però aquesta reivindicació al llarg dels anys ha acabat fent un laboratori d’innovació. Perquè en llocs com el Gamonal, on hi ha manifestacions puntuals, on es posa el cos, però díhuit anys se sosté si no és per un vincle brutal, per un treball de fons. No?

Sense cap dubte és un laboratori com dius. És per això que anàrem a rodar a València. Perquè hi havia elements com aquesta forta tendència imaginativa. També estiguérem en contacte amb altres iniciatives a València com podien ser aquests recorreguts turístics que es diuen La ruta del despilfarro. Però finalment em vaig decantar pel Cabanyal per una qüestió més estètica.

I cal dir que després de passar uns dies al Cabanyal ja m’hi hagués quedat!

Per quina raó?

Em vaig sentir molt bé i encara es notava aquesta cosa viva de poble, amb el mar aquí al costat. Vaig tenir fins un poc d’enveja de la gent del Cabanyal.

Però cal resistir a tota la degradació en què has de viure perquè s’ha posat tota la maquinària administrativa d’un ajuntament en contra d’un veïnat. Perquè, per exemple, l’Ajuntament va decidir no netejar els carrers i no neteja en una dimissió completa de les seues obligacions i responsabilitats…

A mi em va cridar molt l’atenció els llocs que ja enderrocava l’Ajuntament i que després pintava amb les ratlles aquelles volent marcar terreny. Em va semblar d’un gràfic total!

Ara tu estàs muntant la peli. La veritat és que no sé com treballes. Tens clar per on vols anar?

Jo no ho tinc clar fins al final, quan l’has acabada. I, després, sempre amb una pel·lícula quan treballes sobre la realitat, després arribes a la conclusió que s’ha quedat molt més afora que endins. I dius que és molt més interessant tot el que no has posat que el que has posat. Del que has posat evidentment has fet una selecció. Has fet una opció. Però se’n queden fora. I després hi ha coses que no depenen de tu, que passen! I a vegades tens la capacitat d’agafar-les i altres vegades no. Aquí el guió, per dir-lo d’alguna manera, es confecciona a la sala de muntatge. A vegades fas una escaleta, fas un projecte i després la mateixa realitat ja se te’n cuida de canviar-t’ho i fer-ho d’una altra manera, amb molta més riquesa.

La veritat és que el meu interés és parlar amb gent que està al mig del procés creatiu. No quan ja està acabat tot. És a dir, quan està amb el material i que dius: «Jo tenia una idea, en acabant, he passat per totes les ciutats i ara estic muntant o pensant encara com ho mescle». Perquè de la idea inicial, bé, açò no és una tesi i una antítesi. Pot fluir molt diferent no?

Sí, bé, la diversitat de coses doncs també és un perill. I enfilar-les; saber treure-li el màxim profit, és complicat. I que puguis mantenir la tensió de l’espectador i donar a conèixer quantes més coses, també. És un treball que ara estem barallant.

Quant de temps vos queda per a la presentació?

Abans que acabi aquest any. Esperem, perquè les coses corren molt!

Sí, la velocitat que està agarrant açò fa que la informació es pot quedar vella. Tot el perfum que conté, que és molt potent, si te’n passes d’una setmana, a vegades, ja està acabada. Perquè cada vegada més hi ha un nivell d’informació involucrada que està més fortament imbricada amb la realitat. I si la realitat canvia prompte; o la informació és una percussió en el moment, o es converteix en document històric…

Sí, sí. A més això té variants perquè a vegades la realitat i la ficció tenen una frontera molt suau. A vegades això es pot traspassar; per via del temps. No sé. És el cas de Robert Capa quan li va fer la foto al milicià que mataren. Hi ha una pel·lícula dels anys vint que és “La malcasada”. És una barreja de ficció i realitat. En ella surten els personatges reals i hi ha tota una escenificació de la Guerra d’Àfrica feta amb soldats reals. No era una batalla de veritat però eren soldats reals que estaven en allà i seguia havent-hi un conflicte. I aleshores dius: “Però açò era realitat o no ho és?”. Se superposen i a vegades la frontera entre elles no és clara. Jo dic que l’intent meu és ficcionar la realitat. És intentar donar sentit cinematogràfic a coses reals però que per l’espectador sigui com si estigués veient una pel·lícula.

I ara per exemple pense en una imatge que m’agrada molt. Una imatge molt repetitiva a la teua pel·lícula “Plou i fa sol”. És quan baixes la càmera des d’un camp de coliflors i aquestes és fan molt grans, enormes. A la vegada veus com els avions van per la línia del cel com si foren de joguet. En aquest canvi de mida, per la perspectiva de càmera, em sembla una imatge. Saps quina et dic no?

Clar, és que la quantitat d’avions que passen és tremenda. I l’aeroport, les immobiliàries, les vies, les carreteres, cada vegada se’n van menjant més terreny. Intentava ser una mirada contemplativa. Allà no hi ha unes directrius sinó que poses unes coses i deixes que sigui l’espectador el que traguí les conclusions que vulguis.

Jo quan feia aquests plànols no pensava en això que dius tu. Els vaig posar primer perquè el plànol funcionava i després perquè passen molts avions. Volíem tenir una presència dels avions. Una cosa quasi arcaica, una cosa tradicional com és l’agricultura que s’està fent de la mateixa manera durant centenars d’anys. És evident que hi ha hagut millores. Hi ha màquines, tractors. Però, bé, s’ha de plantar. El temps segueix jugant un paper. Per exemple, una cosa que perseguia era la pluja.

I la tingueres?

Sí. Volia tindre una bona pluja perquè la pluja és determinant per la terra, com el sol. Aleshores, cada vegada que hi havia la possibilitat que plogués doncs anava amb la càmera per veure si la pescava. Perquè a més retratar la pluja és molt complicat!!

No ho sabia. I, per què?

Si ara aquí, per exemple, es posa a ploure i fem una foto la pluja no es veurà. Semblarà que no plou perquè per veure la pluja l’has d’il·luminar. Has de tenir contrallum perquè la càmera vegi la pluja i que surti. Aleshores, per fer una pluja que deu durar trenta o quaranta segons vàrem fer onze o dotze rodatges. Perquè a lo millor plou però resulta que la pluja aquella com que no té cap fons fosc al darrere ni de contrallum no es veu. Però bé hi ha coses que ja no depenen de tu. Hi ha coses que surten en el moment. Que sé jo! Una torre de tensió i després cents d’ocells que es posen en aquella torre. No és que tu l’hagis dirigit i vaguis a posar aquells ocells sinó que s’han posat ells i tu vas i aprofites l’oportunitat. L’atzar en aquestes coses juga un paper important.

I, tu creus que passen en aquesta pel·lícula? O, encara, no les has vistes? O en altres pel·lícules que hages fet?

Sí, han passat. Per exemple, un dia estaven fent una manifestació dels treballadors de Coca-Cola. Van arribar al centre de la ciutat; on estaven concentrats, a la Plaça Callao. Al mateix temps que arriba la Banda de la Policia Municipal de Madrid. Tenien previst fer un concert a la plaça a on els altres tenien previst fer una concentració. Aleshores, els de Coca-Cola van parlar amb els policies. Els hi van dir: “Tranquils, nosaltres serem uns espectadors més del concert”. I així va ser. Un concert que no hi havia quasi gent però estaven els treballadors de Coca-Cola escoltant el concert. Això jo no ho vaig planificar sinó que això va aparèixer. L’atzar és el que va jugar el paper important.

Aleshores, en aquesta nova peli quan vas a llocs amb conflicte. Entenent el conflicte com a problematització, d’anar a buscar allò que està invisibilitzat. Penses que l’atzar està més present? És més freqüent? Penses que l’atzar et dóna una matèria molt millor que allò que anaves a buscar?

Doncs sí, per exemple, un altre atzar que va ser amb els de Panrico i alguns de Coca-Cola que varen anar davant la seu de Comissions Obreres per protestar per l’actitud tèbia que tenien amb un conflicte de Panrico. I els van acompanyar alguns de Coca-Cola. Quan vàrem arribar davant del sindicat hi havia un camió de Coca-Cola que estava descarregant Coca-Cola en el sindicat. Quan des que havia començat la lluita hi havia un boicot a la Coca-Cola! I arribes en allà i et trobes amb això! L’atzar juga un paper important!

Des del punt de vista de la cultura, de la imatge i de la creació d’imatges, els medis de massa tenen molta força per fer imatges destructives d’un espai. Per exemple, la imatge del Cabanyal ha sigut un treball continuat de invisibilització i a la vegada d’imatges molt degradades. Creus que hi ha alguna manera de trencar amb aquestes forces?

Bé, això esclata cada dia! A Internet hi ha la resposta de tot açò. Evidentment, un dels murs que cal vèncer és el mur de la premsa oficial en concret de tots els diaris d’àmbit nacional. Perquè tots els diaris són dels bancs com les televisions. Per a nosaltres, si tu te’n vas a una mani, hi ha des del que està amb el seu mòbil, l’altra que va en una càmera. Fins i tot, dels que connecten directament i veus una noïa que ho està gravant i que ho està retransmetent en directe. Després hi ha aquestes emissores tant de ràdio com de televisió que són populars, com Vallecas o de diferents llocs. És tota una via alternativa que és la referència que hi ha ara. Vull dir que l’altra ja està perduda. Almenys fins que les coses no canvien.

En altra entrevista parlava en Guillem Martínez i comentava el mateix. Deia, el mateix que la premsa oficial no té paraules, no té llenguatge. Que funcionen amb les velles paraules. Les formes d’apropar-se a la realitat han canviat. Creus que en l’àmbit de les imatges és el mateix?

Evidentment, perquè no és el mateix ara que quan jo vaig començar. Adés anàvem en càmera de cine, tenies unes limitacions i era car. Ara hi ha una gran facilitat tecnològica. La facilitat de produir i de fer imatges. Amb un mòbil de res pots ja fer. Ja hi ha hagut coses que han servit i han ensorrat vells sistemes i mètodes.

Ara bé, el que està més difícil ara és la distribució. Ara tu pots fer un material. No sé, per exemple, quan vaig fer El efecto Iguazú^[2]. És una pel·lícula que no s’ha passat en les televisions. Per què? Per Telefónica. Es va passar a Canal Sur. Es va fer un pase i cap televisió més l’ha passada i és una pel·lícula que està premiada pel Festival de Valladolid, que té un Goya, etc.

I és una pel·lícula que s’ha oblidat. Aquestes coses sí que passen. Vull dir que un pot fer un treball interessant i després se l’ha de menjar.

O, ara tens la via d’Internet i ja està!! De moment, El efecto Iguazú, està a Internet i això ho veuen uns quants, cada vegada més. Això té una transcendència importantíssima. No?

Has pensat en el copyleft?

Bé, la pel·lícula, una vegada estigui feta que cadascú agafi el que cregui que l’interessa i vulgui. Encara que la nostra intenció és estrenar-la en cine. Que s’òbriguen totes les vies possibles. Sempre hi ha hagut una possibilitat de distribució paral·lela amb més o menys incidència. Nosaltres aquí a Catalunya en l’any vàrem fer unes grans manifestacions que varen desbordar la policia l’1 de febrer de 1976. La gent dels barris va aparèixer a la ciutat. Nosaltres això o vàrem gravar i no més amb dos o tres mesos es varen fer cents de pases, a les universitats, a les associacions de veïns i a discoteques. Vàrem tenir una demanda tremenda. Ara les possibilitats són encara moltes més. Ara pots a casa teva, pots entrar a internet i ho veus. És tota una altra dimensió.

Líneas Inesperadas

Eva Caro